Jacques-Marie Émile Lacan

Va reorientar la psicoanàlisi cap a l’obra original de Freud, el sentit de la qual considerava que s’havia defugit. Lacan va reinterpretar i va ampliar la teoria psicoanalítica des d’un enfocament estructuralista.

Va incorporar, a més, nocions d’origen lingüístic, filosòfic i topològic que el van dur a redefinir molts dels principals termes tradicionals i a formular la tesi per la qual se l’identifica, segons la qual l’inconscient està estructurat com un llenguatge: ‘el somni té l’estructura d’una frase’ (p.209 dels Écrits),‘el símptoma es resol en una anàlisi del llenguatge, perquè ell mateix està estructurat com un llenguatge, perquè és llenguatge la paraula del qual ha de ser alliberada’

La importància del fet lingüístic en la reformulació lacaniana de la psicoanàlisi el va dur a modificar nombroses idees de la pràctica terapèutica i a proposar un complex esquema de l’evolució psíquica dels infants. Amb tot, va afirmar, reiteradament, que la seva intenció era refinar i millorar el marc original de les obres de Freud: és famosa la seva afirmació que qui vulgui ser lacanià és lliure de ser-ho, però que ell mateix es considerava freudià.

La seva obra, lluny d’haver estat acceptada universalment, és font de grans controvèrsies, fins i tot dintre de la comunitat psicoanalítica. El filòsof eslovè Slavoj Žižek ha estat un dels seus defensors més forts. En contrapartida, Lacan va ser objecte de crítiques epistemològiques (els físics Alan Sokal, Jean Bricmont i Noam Chomsky) i filosòfiques (Jacques Derrida i autors/-es feministes). Més enllà de les crítiques, resulta indiscutible la seva forta influència en la pràctica de la psicoanàlisi. Les seves concepcions han originat nombroses escoles lacanianes a països com França i Argentina.